vaig

trobar-me un italià, cosa altrament no gaire difícil, un estiu que me'l vaig passar a Venècia, mala idea, que ni se us passi pel cap, se'm va sentar al costat en aquella platja del Lido, en la que celebràvem l'última festa, va venir, i em va dir: estàs bé? després, al poc, en veure que allò no conduiria a res concret i definitiu, i sense molta insistència, tot s'ha de dir, se'n va anar, aquell mateix hivern me'l torno a trobar, aquest cop al yacuzzi del gimnàs, (el mateix yacuzzi on un diumenge la boja aquella de l' Antonia de l'Ate, o com se digui, em va cridar, perquè d'aquell espectacle dantesc que vaig presenciar no se li pot dir cantar, una cançó a l'orella esquerra), jo li parlava, ràpidament i nerviosa, em va fer il.lusió, coi!, tornar-lo a veure sis mesos després al gimnàs de sota de casa, qui m'ho havia de dir...vaig intentar dir-li tot allò que no li havia dit l'estiu anterior asseguts a la vora de la platja aquella del Lido, però l'escuma del yacuzzi, no sé com ni perquè, va començar a entrar-me a la boca a borbollons (ho he buscat al google) i no em deixava parlar, quasi ni respirar, de fet, no sé ni com he sobreviscut, ell em mirava amb els ulls esbatanats, flipat, jo sense deixar-lo reaccionar i la cosa cada vegada anava cap a pitjor, cada vegada més borbollons, i ja ni s'entenia el que li estava dient, ni una paraula, així que molt dignament em vaig aixecar, vaig sortir del yacuzzi i amb la mà vaig dir-li adéu, ridícul, totalment ridícul, moment que es situa en una posició gens menyspreable en el top ten dels moments ridículs de la meva vida

i amb això què vull dir? doncs vull dir que en aquesta vida tot, o quasi tot, no ens posem talibans, torna...